Història de la companyia okupa (Narrativa)

Res és més lliure que la imaginació humana. (David Hume)

La llibertat està en ser propietari de la teva vida, en no dependre de ningú i de res, en subordinar la vida només a la pròpia voluntat i no fer cas a la riquesa. (Immanuel Kant)

Decideix-te i seràs lliure.

Imaginació + llibertat + valentia = Els elements bàsics

La idea fonamental del llibre és la defensa de la dignitat humana i el dret a la llibertat personal. L’eina per aconseguir-ho és una narració molt visual, en forma de comèdia i amb una bona dosi d’humor i fins i tot de surrealisme.

La narració es centra en un grup de persones d’una franja d’edat una mica “delicada” (de 60 a 75 anys) i que s’uneixen per formar una companyia de teatre de varietats en un vell teatre abandonat. De fet, “okupen” el local i formen una comuna d’artistes entusiastes, contestataris, alternatius i que no es resignen a fer-se vells abans d’hora. Viuen la vida i a la seva manera, creant espectacles participatius, gratuïts i reivindicatius en un intent utòpic de canviar el món. És un cant a la llibertat i la dignitat de l’artista, encara que sigui anant contracorrent de la “norma” social establerta.

En aquesta història un pallasso, una vedette de music-hall, un virtuós de les castanyoles, un músic de carrer, dos germans bessons que ballen claqué i un mestre jubilat que ignorava que també era artista troben la manera de tornar a ser algú. Un grup de gent que porta l’espectacle a la sang malgrat que comporti la precarietat econòmica i la inestabilitat laboral de manera permanent. Gent que entén la vida com un reguitzell d’actes d’imaginació lligada a la il·lusió i al risc continuat. Són artistes grans i alternatius. Podria ser extensible a la gent que fa cinema, artistes plàstics, escriptors...

La imaginació és més important que el poder.

Alexis Zorba deia: “Cada home té la seva bogeria, però la més gran bogeria de totes, jo crec que és no tenir-ne cap”.

La vida és gratificant si tenim il·lusió per viure-la.

Fer-se gran és anar perdent paulatinament les il·lusions i llavors és quan caiem dins la xarxa de l’escepticisme. Els nostres personatges fan una aposta clara: la independència.

Intenten sempre seguir el camí menys transitat.

Creuen que “El més interessant de la vida, sempre es troba en els camins secundaris”.

Creuen que l’aventura ha de ser diferent cada dia. Que la descoberta és gratificant i l’aprenentatge és positiu perquè ens fa créixer i ens fa forts.

Tenen el valor d’equivocar-se.

Tenen l’optimisme com a lema, l’alegria com a norma i han fet de la bellesa la seva religió.

El secret del més semblant a la felicitat és ben senzill: busca el que veritablement t’agrada fer i quan ho trobis dedica-hi tota la teva energia. No deixis que la simple existència decideixi per tu.

La companyia Okupa defineix la societat actual d’aquesta manera:

“Aquest país fa pudor. La pudor de l’enveja, de la vulgaritat i dels buròcrates fastigosos. Els bisbes delinqueixen, els jutges estan en venda, els rics amaguen impostos, els empresaris abusen, els caps sindicals callen, els polítics menteixen, els trànsfugues són admirats, els sous més fabulosos són per a futbolistes, prostitutes de luxe i presidents retirats. Massa gent en nòmina. Els espavilats triomfen, els corruptes avancen, i altres s’enriqueixen amb la immigració, amb l’explotació infantil i dels becaris... I tot un exèrcit intenta vendre’ns el que no necessitem. Ha arribat l’hora de reaccionar, de tornar a ser algú”.

HISTÒRIA DE LA COMPANYIA OKUPA

Joan Martí Valls