NÚVOLS DE NAFTALINA (Narrativa)

Tots menteixen, però no importa perquè ningú escolta.

Aquesta és la llei de Liberman i té actualment una vigència absoluta i una aplicació constant.

En què consisteix l’invent de la humanitat? On hem anat a parar?

“Núvols de naftalina” és un llibre amb dues parts clarament diferenciades.

A la primera s’exposa un seguit de reflexions i relats sobre el curs de la història i l’evolució de la humanitat. De quins han estat a grans trets, els motors del progrés o de la decadència de les societats, analitzats de forma planera amb referència a diferents autors i certa dosi d’humor. La segona part del llibre és un recull de narracions sobre personatges amb diverses mirades sobre la vida i que també formen part de la història; les petites vivències algunes curioses, altres divertides, extravagants, reflexives o vulgars. Petits retalls de les experiències de cadascú.

Hi podem veure un Trobador marginat que escampa el seu sermó reivindicatiu de poble en poble sense que ningú l’escolti. Veurem cavalcar els quatre genets dels vicis del món. Un tauler d’escacs com a mirall de la lluita de la societat. Una noia que es creia ser el melic del món. Les peripècies d’un poble on tothom és cec. L’activitat real d’un artista insòlit que vivia de tirar-se pets. La història d’una dona que va enfonsar-se en la paranoia degut a l’enyorança que sentia per l’autor d’un llibre que la va embogí. La plàcida existència d’un pescador solitari de la Costa Brava que va diluir-se en el mar. La carta d’una formiga que explica el seu viatge pel món del humans. Un home que en el mirall de l’ascensor li va canviar la vida. Les reflexions d’un lletraferit. En què consisteix l’invent de la humanitat?. Un corc envoltat de llibres, que busca el coneixement durant tota la seva vida. Alguns creuen saber quines són les regles inalterables que regeixen la història de la humanitat i fins i tot, un internauta pensa que té solucions a l’actual crisi.

Es tracta de núvols reals i també imaginaris d’aquella substància olorosa i penetrant que va associada al pas del temps i que té una fórmula molt simple: la crítica i la ironia; “Núvols de naftalina”.

Fragments de “Núvols de naftalina”:

LA DIGNITAT

La dignitat és la síntesi de les virtuts. És intransferible i moltes vegades intangible i sempre ennobleix al seu propietari. Els pobles que no coneixen aquesta virtut s’han convertit en ramats d’individus manipulats i els que no la tenen són esclaus.

Només amb la fortalesa que ens dóna podem presentar lluita a les adversitats i així el mèrit de les nostres accions es mesurarà per l’afany que hi posem i no pas pels resultats. Podem no aconseguir la fita, però lluitar per la dignitat és una raó important i té un valor moral. La dignitat estimula la tendència a la perfecció; una pretensió inútil però absolutament necessària. Aquell que vulgui ser independent, autònom i lliure, ha de tenir una motivació fonamentada en la dignitat. Quan la gana i la misèria s’apoderen d’un individu és molt difícil mantenir la dignitat i això ho han sabut molt bé determinats règims totalitaris. Quan manca la dignitat l’home és només una despulla.

*

ELS CECS I L’ELEFANT

És fantàstica la capacitat que pot arribar a tenir l’home d’interpretar la realitat en funció només de la seva connexió. Potser sí que la diversitat sigui el motor de la història. Deixeu que expliqui un petit conte que una vegada vaig sentir dir a la bora del foc.

Una vegada hi havia un poblet perdut en el desert. Tos els veïns eren cecs. Un gran rei passà per la comarca, seguit del seu exèrcit. Muntava un elefant. Els cecs ho van saber i com que havien sentit parlar molt dels elefants, tenien un gran desig de palpar-los per fer-se’n una idea de com eren.

Els cinc notables del poble es van posar en camí.

Rei, digueren, et supliquem que ens concedeixis la teva vènia per palpar l’elefant. Us la concedeixo, respongué el rei, palpeu-lo. Un palpà la trompa, un altre la pota, un tercer l’esquena, el quart les orelles i el cinquè muntà al damunt de la bèstia i es passejà. Els cinc cecs van tornar embadalits al seu poble. Els altres el voltaven per preguntar-los, morts de xafarderia, quina mena de cosa era un elefant. El primer digué: és un tub enorme que s’alça amb força i s’enrosca. L’altre afirmà: és una columna peluda. El tercer: és com la paret d’un castell. El que havia tocat l’orella: és com un tapís molt gruixut, de teixit groller que es mou quan el palpes. L’últim va explicar: es que sou beneïts? És una muntanya que passeja.

Aquesta petita història em fa pensar en la crisi econòmica, social i política que estem vivint. Cadascú fa l’anàlisi del moment i de les raons d’haver arribar aquí, en funció del seu interès personal i de la seva subjectiva realitat més o menys interessada i parcial. Poca gent és capaç de confessar sincerament la seva culpabilitat. Cap polític ha dimitit i cap banquer ha demanat disculpes. Només han estat capaços d’apujar-se el sou i repartir-se els beneficis. Ens han arruïnat a tots i el sistema continua imposant les seves fastigoses regles neoliberals i capitalistes.

Molta gent està indignada però el governs globalitzen la hipocresia i el cinisme i perpetuen els errors.

L’elefant de la crisi té un llarguíssim tub aspirador apte per afavorir el consumisme i que t’enrosca. Els Estats, són una columna peluda amb els polítics al capdamunt. El sistema financer la paret d’un castell inexpugnable on hi habita el poder. La societat actual un teixit molt gruixut i groller grapejat pel sector mediàtic i els mercats. I tots anem cavalcant sobre la bèstia amb la inconsciència del neci i aliens a tots els perills.

*

PARE VOSTRE

Era mestre des de feia trenta anys. Gairebé tota una vida intentant ajudar a obrir els ulls a centenars d’alumnes. Explicar botànica és relativament fàcil. La funció de la clorofil·la la pot entendre qualsevol que escolti. El problema és que n’hi ha pocs que vulguin escoltar i per tant ningú sap un borrall sobre la clorofil.la ni els importa.

Efectivament era un mestre cremat per l’experiència. Els darrers quinze anys han estat nefastos per a la seva vocació docent. L’alumnat cada cop és més rebel, més cregut, més insolent i mal educat. Havia intentat tota mena d’estratègies per fer-se amb el personal i aconseguir que li fessin cas, i no se’n havia sortit. Ni màniga ampla, ni estreta. Ni dur ni tendre. Ni rígid ni tolerant. Ni fer-se el simpàtic, ni parlar com ells, ni vestir guay havia servit. Ara, amb el desengany al cos, només li quedava la resignació i esperar els pocs anys que li restaven per jubilar-se.

Però el mestre era una persona conscienciada i responsable i no podia tolerar que el desànim l’afectés les seves pròpies conviccions. Certament el món no anava bé i seguint una necessitat didàctica que portava al cos, es va apuntar al “Casal d’avis”. Hi aniria un cop per setmana a parlar amb aquella gent que ja estava de tornada i que tindria la paciència d’escoltar. Ells segur que seran més receptius a les reflexions sobre política i societat que pensava explicar. Aquell primer dia i davant d’una audiència un xic depriment però amb ganes de participar, va iniciar la seva primera conferència. El tema escollit: La corrupció.

Realment estem vivint uns moments absolutament dramàtics de corrupció generalitzada. De fet, totes les èpoques de la història han estat plenes de corruptes; forma part de la condició humana. L’avarícia no té fre ni límits però ara, amb un model neoliberal de capitalisme galopant i en un període de crisi global, han sortit a la llum una munió de corruptes que fa anys que actuen amb total impunitat.

El problema no és tant qui ha de manar, sinó com ho hem de fer per controlar els qui manen. I els mecanismes de control són inexistents o ineficaços o també són corruptes i per tant el poder no té solució. Ningú pot garantir un sistema de control i tots ho fan prou malament en l’exercici de la política. Mai cap democràcia ni cap dictadura s’ha salvat de la corrupció. La corrupció no només està implantada al cap damunt del sistema, sinó que també funciona als nivells més privats d’empreses, comerços, oficis, famílies, relacions personals i desitjos més íntims.

La manca d’escrúpols i la corrupció ho empastifen tot i sembla que els polítics actuals fins i tot s’han quedat sense arguments per defensar-se. Els qui fan política i es mouen al voltant del poder, sigui al nivell que sigui, exerceixen una activitat que es tradueix gairebé sempre en abús, prepotència i recerca de guany il·lícit.

El conferenciant va adonar-se precisament en aquest punt del discurs, que alguns vellets pesaven figues i altres directament dormien sense cap mania, tres havien anat a fer un riu durant aquella estona, quatre dones feien ganxet per passar l’estona, una dona feia ganyotes a l’intentar encaixar-se la dentadura postissa i sis més no l’escoltaven. A una pobra senyora de la primera fila li havia agafat un atac de tos.

Llavors va pensar que era el moment de tancar l’acte de la manera més digna possible i com que es trobava en un “Casal d’avis” de l’Ajuntament però regentat per unes pietoses monges, va procedir a finalitzar la conferència amb una respectuosa oració de collita pròpia que ell anomenava...

PARE VOSTRE

Pare vostre que no sé on esteu

sigui denunciada la vostra ineficàcia

sols i desvalguts treballem en aquest caos

paguem impostos, cobrem aturs i subvencions

tenim gana, fa fred i ens apallissen

ningú perdona els nostres deutes

cada dia tot és més car i som més

perdoneu-nos perquè som bruts i envejosos

violents i consumistes; no podem controlar-nos.

No permeteu que caiguem en la resignació

ans deslliureu-nos de més mals encara.

Així sia.

Els assistents estaven un xic desconcertats però la funció didàctica de l’acte havia estat un èxit.